Les nostres estacions i parades. Hui: Vicent Andrés Estellés
És una de les parades de la Línia 4 de Metrovalencia. Ocupa el quart lloc quant a trànsit, entre les 44 que integren la xarxa tramviària de València. Es troba ubicada en el municipi de Burjassot, i dóna servei als viatgers dels afores del nord-oest d’aquesta ciutat de l’Horta Nord, però molt especialment als estudiants que cursen carreres tècniques, científiques i enginyeries en aquest Campus de la Universitat de València. De fet, la parada es troba al costat de la Facultat de Farmàcia i molt prop d’altres centres, com també del cementiri de Burjassot. Agafa el nom d’un poeta contemporani amb projecció universal.
Qui era l’Estellés?
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993) va ser periodista, escriptor i un dels més importants poetes valencians del segle XX i dels més reconeguts en valencià. Considerat el principal renovador de la poesia catalana contemporània, d’ell s’ha dit que és el millor poeta valencià des de l’època d’Ausiàs March i Joan Roís de Corella. Quan comptava dotze anys, va esclatar la Guerra Civil, que marcaria la seua obra amb la mort com un tema recurrent.
![Vicent Andrés Estellés](http://wwwfgv05.fgv.es/wp-content/uploads/2019/02/VicentAndresEstelles_mr.jpg)
El 1942, amb divuit anys, va publicar el seu primer article al diari Jornada i se n’anà a estudiar periodisme a Madrid. Sis anys més tard va tornar a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, aleshores dirigit per un dels millors periodistes valencians del segle XX, Martí Domínguez i Barberà, en què feia tota mena de reportatges. Allí es va fer amic de Joan Fuster i de Manuel Sanchis i Guarner i establí una relació amb la seua futura muller, Isabel, que també marcaria la seua obra literària.
Va tenir una filla que va morir als quatre mesos: així s’ancorava per sempre el tema de la mort en la seua obra i, en particular, en Coral romput, Primera soledad i La nit en eixa feta. Poc després, va tenir dos fills més, Carme i Vicent. El 1958, arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ocupar fins a l’any 1978, en què fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa. Això li representà una espècie de jubilació anticipada als 54 anys, que alhora li permeté dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals. el mateix 1978 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es traslladà a viure a Benimodo (la Ribera Alta), convidat oficialment per les autoritats, i combinà la poesia amb la prosa.
Vicent Andrés Estellés té una obra diversa i molt extensa. Encara que n’és més coneguda la poesia, també escrigué novel·les, obres de teatre, guions de cinema i unes memòries. Els temes centrals de la seua obra són la mort, el sexe i la pàtria, sempre des d’un prisma popular, quotidià, senzill i directe. El Llibre de meravelles és, potser, la seua obra més coneguda. El guardó de poesia dels Premis Octubre du el seu nom, com també nombrosos carrers i places arreu dels territori valencià un institut d’educació secundària de Burjassot.
L’Estellés és un dels poetes més musicats en la llengua catalana.